Més de 3.200 persones van morir als hospitals psiquiàtrics de Sant Boi entre 1936 i 1939, víctimes de la fam i l’abandonament. Vuitanta anys després, la recerca històrica i la veu de les famílies trenquen dècades de silenci.
Durant dècades, una de les majors tragèdies de la història recent de Sant Boi ha restat pràcticament invisible. Entre el 1936 i el 1939, en ple context de la Guerra Civil Espanyola, més de 3.200 persones van morir als hospitals psiquiàtrics de la ciutat. La majoria ho van fer lluny del front, sense bombes ni afusellaments. Víctimes de la fam, la desatenció i l’abandonament institucional.
Aquesta realitat ha sortit a la llum gràcies a la recerca impulsada des de l’Arxiu Municipal de Sant Boi i a la perseverança de familiars de les víctimes. “Les causes de mort parlen clar: desnutrició, diarrea, caquèxia, malalties infeccioses”, explica Carles Serret, historiador i arxiver municipal. Segons la documentació del cementiri, la mortalitat es va disparar de manera continuada durant un any i mig, fins a xifres absolutament anòmales.
Morir de fam rere els murs a Sant Boi
Abans de la guerra, Sant Boi registrava unes 250 defuncions anuals. Durant el període bèl·lic, aquesta xifra es va multiplicar per set. El 80% de les morts provenien dels dos grans centres psiquiàtrics, masculí i femení, situats al carrer Doctor Pujadas. “S’enterraven 15, 20 o fins i tot 30 persones en un sol dia”, relata Serret. Malgrat això, ningú va investigar a fons què estava passant.
Les víctimes eren persones especialment vulnerables. Malalts mentals, desplaçats, gent gran. “Eren els oblidats dels oblidats”, resumeix Serret. Sense alimentació adequada, sense roba d’abrigar ni medicació, molts no van sobreviure als hiverns de 1937 i 1938.
Una història familiar que obre els ulls
Antonio Blanco és net d’una d’aquestes víctimes. Va descobrir el destí del seu avi gairebé per casualitat, investigant l’arbre genealògic. A la partida de defunció hi constava una causa aparentment neutra. “Quan vaig llegir diarrea i caquèxia vaig entendre que parlàvem de desnutrició”, explica. Més tard va saber que el seu avi era “un entre 3.200”.
Aquest descobriment el va portar a implicar-se en la plataforma Besnets per la Dignitat. Acompanyen famílies, pressionen les institucions i reclamen reconeixement. “Tu vas al cementiri i saps que sota terra hi ha milers de persones, però no hi ha res que ho indiqui”, lamenta Blanco.
Cap a la dignificació de les víctimes
L’Ajuntament de Sant Boi, a través de la regidoria de Memòria Històrica, ha assumit el compromís d’afrontar aquest passat. “No parlem de números, parlem de persones, d’històries i de famílies”, afirma el regidor Àlex Pérez. Un estudi encarregat per la Generalitat ja està finalitzat i ha de servir de base per fer públics els fets i impulsar un espai de memòria.
Pérez defensa que el primer pas ha estat escoltar les famílies i reconèixer el seu patiment. “La dignificació de les víctimes és l’objectiu final”, subratlla. El regidor considera que aquestes morts no es poden desvincular del context bèl·lic i de l’estigma de la salut mental de l’època. Tot i no haver caigut al front, afirma que es tracta de víctimes col·laterals de la guerra i de l’abandonament institucional, una realitat que cal assumir com a societat.
Un dels punts centrals del treball que ara s’obre és la creació d’un espai de memòria al cementiri municipal. No es tracta, segons expliquen tant l’Ajuntament com els investigadors, d’una simple làpida. “Ha de ser un element que cridi l’atenció, que expliqui què va passar i que convidi a la reflexió”, apunta Antonio Blanco, una idea que el consistori comparteix.
L’objectiu és fer visible una fossa comuna que durant anys ha estat coneguda però no senyalitzada, i convertir-la en un lloc de record col·lectiu. Un espai que posi noms, context i dignitat a una tragèdia que va afectar milers de persones i que, fins ara, havia quedat enterrada en el silenci.
Vuitanta anys després, Sant Boi comença a mirar de cara una tragèdia que mai hauria d’haver estat silenciada. Recuperar-la no és només un exercici d’història, sinó un deure moral.
