Descobrim com era Sant Boi de Llobregat als anys 70 i 80, època en la qual transcorre la història d’El 47 i el Manolo Vital.
Escolta-ho a partir del minut 30:36.
L’èxit de ‘El 47’, la pel·lícula guanyadora del Premi Goya a Millor Pel·lícula, ha posat el focus en la lluita obrera dels migrants andalusos a Barcelona el 1978. Però com era Sant Boi en aquella època? Per entendre-ho, hem parlat amb Maria Campano, andalusa que va arribar a Catalunya l’any 1953 amb 14 anys, i amb Xavier Sánchez, vicepresident del Centre d’Estudis Santboians La Rutlla.
“Carrers de fang i rieres perilloses”
Per la seva banda, Maria Campano recorda amb nostàlgia i sorpresa el seu primer contacte amb Sant Boi: “Quan vaig arribar a Sant Boi el 1973, tot era fang. Els carrers no estaven asfaltats, hi havia rieres que travessaven el poble i per travessar d’un carrer a l’altre havíem de caminar sobre taulons”. Explica com la seva mare va caure en una d’aquestes rieres situada a l’actual carrer Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi, un exemple de les condicions precàries en què vivien molts migrants.
Nascuda a Ardales, Màlaga, Maria va viure primer a Barcelona abans d’establir-se a Sant Boi. “Quan vaig arribar, em vaig espantar. Venia d’una ciutat i vaig trobar un poble petit, brut i poc desenvolupat”. Com molts altres migrants, es va integrar al teixit industrial, treballant en una fàbrica de camises.
Una ciutat en plena expansió
Xavier Sánchez, historiador local, apunta que, en aquell moment, Sant Boi era una ciutat agrícola en transformació. “A mesura que es van instal·lar fàbriques i empreses per la seva proximitat amb Barcelona i l’aeroport, va augmentar la necessitat de mà d’obra. Això va atraure moltes famílies d’Andalusia, Extremadura i d’altres zones d’Espanya“.
Així doncs, segons Sánchez, els migrants que arribaven a Sant Boi es trobaven amb un problema greu d’habitatge. “Molts van acabar en barris aixecats de manera irregular, com els Canons o Can Paulet. Al principi, aquests barris estaven desconnectats de la resta del municipi, i la gent havia de caminar per camins de fang per anar a treballar.”
La lluita per una vida millor
L’experiència dels migrants a Sant Boi ressona amb el que mostra ‘El 47’. “A la pel·lícula veiem com les famílies construïen cases de nit per evitar que les enderroquessin. Encara que a Sant Boi no fos tan extrem, sí que hi havia assentaments fets amb moltes dificultats,” diu Sánchez.
També assenyala la discriminació que patien molts migrants: “Si no tenies un familiar que et recollís a l’estació, la policia et podia fer tornar al teu poble. Molts es van trobar amb obstacles per trobar feina o habitatge.”
Canvi i integració
A mesura que Sant Boi creixia, també ho feien els serveis i les infraestructures. “A poc a poc es van asfaltar els carrers i es van construir escoles i equipaments. Els barris es van connectar millor amb el centre del municipi”, diu Sánchez. La creació de la ràdio local, Ràdio Sant Boi, el 1980, va ajudar a unir la comunitat.
Maria Campano, que va aprendre català gràcies a la seva cap, que li ensenyava mentre treballaven posant botons a camises, destaca que, malgrat les dificultats, Sant Boi va esdevenir casa seva. “Al final, tothom ha posat el seu granet de sorra per construir aquest poble. Ara ja no em puc imaginar vivint enlloc més“.
L’evolució de Sant Boi des d’aquella època fins avui és testimoni de la força i la persistència de les persones que hi van arribar buscant un futur millor. I, com mostra ‘El 47’, la història de la lluita obrera i la integració dels migrants encara ressona en la memòria col·lectiva.
