En el marc del Dia de la Visibilitat Trans, la directora de Trans Baix Power denuncia les mancances estructurals i reclama respecte real, més enllà de les lleis.
El 31 de març, Dia de la Visibilitat Trans, no és només una data simbòlica. És també un mirall incòmode. Així ho defensa Rosa Maria Maristany, directora de Trans* Baix Power, en una entrevista a Gent de Carrer marcada per la contundència i la claredat. “Els drets del col·lectiu continuen sense estar garantits”, afirma sense embuts.
Escolta l’entrevista:
Maristany reconeix avenços legislatius recents, com la nova llei catalana, però alerta que sovint es queden en paper mullat. “Parlem de drets en abstracte”, insisteix. I posa un exemple directe: “Tenim dret a l’habitatge? Quanta reserva hi ha per a persones trans? Zero”. La resposta, diu, és el silenci institucional cap a un col·lectiu del tot vulnerable.
Drets sobre el paper, barreres a la vida real
La directora de Trans* Baix Power denuncia que, mentre altres col·lectius vulnerables disposen de mesures específiques, les persones trans continuen fora de moltes polítiques públiques. “Hi ha ajudes per a joves, per a famílies monomarentals, per a víctimes de violència masclista… però pel col·lectiu trans no n’hi ha cap”, lamenta.
Aquesta manca de suport es tradueix en situacions quotidianes de discriminació. Maristany explica en primera persona les dificultats per accedir a un habitatge: “No em volien llogar un pis. Em van dir que els propietaris tenien por que muntés un prostíbul a casa. Vaig sortir de la immobiliària plorant”.
També al món laboral, la desigualtat és evident. Tot i haver ocupat càrrecs de responsabilitat, recorda l’hostilitat viscuda: “Vaig tenir ‘jefes’ de Vox i vaig aguantar fins que em van respectar. Però no ho haguessin fet si haguessin pogut”.
“Les persones trans som persones vàlides”
Maristany rebutja frontalment els discursos que qüestionen la legitimitat de les identitats trans. “La meva professionalitat va pel damunt de la meva identitat”, defensa. I afegeix: “Som persones vàlides”.
xPerò el problema, assegura, és estructural i cultural. “És més fàcil odiar per por que no pas empoderar-se i respectar”, afirma. Aquesta por es tradueix en estigmes persistents: “No hi ha manera que la gent es tregui del cap aquest estigma”.
També critica el buit legal i social en què sovint es troba el col·lectiu: “Som tractades socialment com si fóssim malaltes, però no tenim els drets de les persones que sí que ho estan. En què quedem?”.
L’educació com a eina de transformació
Davant aquest panorama, Maristany ho té clar: la clau és l’educació. Des de l’entitat impulsen tallers a escoles i instituts per treballar la diversitat i prevenir el bullying. I els resultats, diu, són esperançadors.
“Tots els nens i nenes acaben escrivint la mateixa paraula: ‘respecte’”, explica emocionada. “És la paraula més gran i més bonica que hi ha al diccionari”.
Aquests espais també generen moments de gran impacte. “Hi ha alumnes que surten de l’armari davant de tota la classe. I no reben insults. Reben respecte”. Per Maristany, això demostra que el canvi és possible: “La gent futura vindrà amb una educació que la gent gran no ha tingut”.
Un crit punyent: respecte
Maristany rebutja el concepte de tolerància. “Tolerar és demanar permís per existir”, sentencia. El que reclama és molt més simple i, alhora, més profund: “Nosaltres demanem respecte. Respecte social, a tots els nivells. Inclús amb les lleis”.
En un context de creixement dels discursos d’odi, el seu missatge és clar: no es pot normalitzar l’exclusió. “No s’ha d’amplificar la veu d’aquests extremismes perquè no porta enlloc”, assegura.
El Dia de la Visibilitat Trans, doncs, no és només una jornada de reconeixement. És també una denúncia. I, sobretot, una exigència: que els drets deixin de ser abstractes i esdevinguin reals.
