Una recerca als registres municipals ha fet aflorar una de les pàgines més fosques de la història de Sant Boi: la mort massiva de pacients psiquiàtrics durant la Guerra Civil i el silenci que ho va envoltar.
El que va passar al psiquiàtric de Sant Boi durant la Guerra Civil ha quedat amagat sota el pes del silenci. Avui, gràcies a la recerca històrica i a testimonis familiars, aquell episodi torna a emergir com una de les tragèdies més colpidores del municipi. TV3 n’ha difós una informació que posa dades i veus a una realitat fins fa poc desconeguda.
Entre els anys 1936 i 1939, la mortalitat a Sant Boi es va disparar de manera sobtada. En només tres anys hi van morir 3.240 persones, una xifra que representava aproximadament el 33% de la població del moment. El fet més inquietant és que més del 80% d’aquestes defuncions provenien dels centres psiquiàtrics del municipi. Tant d’homes com de dones.
Un descobriment casual però revelador per Sant Boi
La magnitud dels fets va sortir a la llum gairebé per casualitat. El director de l’Arxiu Històric de Sant Boi, Carles Serret, va detectar un increment desmesurat d’enterraments durant els anys de la guerra. Les xifres parlaven per si soles: 309 morts un any, 981 el següent i fins a 1.827 en un sol any el tercer. No calia ser especialista per adonar-se que alguna cosa greu havia passat .
La majoria de defuncions estan associades a la malnutrició i a la manca d’atenció mèdica. En altres paraules, moltes d’aquestes persones van morir literalment de gana. La major part van ser enterrades en una fossa comuna al cementiri de Sant Boi, sense reconeixement ni memòria individual.
Una recerca ciutadana ha esdevingut clau per descobrir què va passar a Sant Boi
Francesc Martínez ha estat el ciutadà que, a partir d’una recerca personal, ha començat a estirar del fil. Ha explicat en declaracions a TV3 que el seu besavi va morir al psiquiàtric de Sant Boi. “Sabíem que havia estat en un psiquiàtric i que va morir durant la guerra, però no se’n parlava gaire a casa”, ha relatat. Els avis tenien dificultats per parlar-ne, i el tema va ser tabú familiar durant generacions.
Ara Martínez està en contacte amb vint-i-cinc famílies afectades. Han creat el web besnetsperladignitat.cat per localitzar altres casos similars. Busquen familiars de persones ingressades no només a Sant Boi, sinó també a altres centres psiquiàtrics de Catalunya
En una línia similar, la historiadora Susana Casellas ha explicat el cas de la seva tieta àvia. “Sempre he sabut que hi havia una tieta que es deia que s’havia tornat boja i havia mort a Sant Boi”, ha dit. Tot i la seva formació acadèmica, reconeix que a casa “no se’n parlava gaire” i que el silenci estava marcat pel dolor i la vergonya.
Casellas ha destacat que molts interns no necessàriament patien una malaltia mental greu. En alguns casos, segons la documentació, “els van tancar per inconvenient”, és a dir, per no encaixar socialment. Això incloïa dones que desafiaven els rols de gènere, persones pobres i marginades. També persones homosexuals o considerades “no adaptades”.
Sobrepoblació i abandonament
Durant la Guerra Civil, el psiquiàtric de Sant Boi va rebre pacients d’altres centres, com el Pere Mata de Reus, així com persones derivades d’arreu del país i fins i tot militars. Aquesta acumulació va provocar una sobrepoblació extrema en un context de manca general d’aliments i recursos. Tot plegat va desbordar la capacitat del centre i va agreujar encara més les condicions de vida dels interns.
Les autoritats eren conscients del que passava. Ho sabia l’enterrador municipal i, per extensió, també ho havien de saber els responsables del centre. Tot i això, no hi va haver una resposta efectiva. Els malalts mentals eren considerats l’últim esglaó de la societat, persones fàcilment oblidades en un moment en què tothom patia gana.
Memòria, dolor i dignitat
Avui, descendents de les víctimes han començat a trencar el silenci. Famílies que durant generacions gairebé no n’havien parlat, per vergonya o dolor, reclamen ara reconeixement. Demanen homenatges, monuments i que aquestes morts siguin reconegudes com a víctimes de guerra. No es tracta només de mirar al passat, sinó d’entendre’l perquè no es torni a repetir.
