Pol Corre d'Oira, què tal, com estàs?
Què tal, bona tarda, companys.
Albert, perquè no el coneguin, fes-nos cinc cèntims d'aquest tal Pol Corre d'Oira.
Sí, tu ho has dit, el Pol és un periodista que tot i ser jove, ha fet pràcticament de tot.
De fet, s'ha involucrat en tots els enviats possibles.
Des de treballar a ràdios locals, fins a d'altres enviats nacionals,
narrar la Kingly, crear continguts sobre la Fórmula 1,
treballar pel Barça, però fins i tot ha vingut aquí a Sant Boi
per treballar com es piquen els partits de la Sant Boiana de Rumbi.
Pol, un momentàs aquest, no?
Sí, i de fet ara m'he adonat que m'equivoco a l'estrofa,
i dic dues vegades la mateixa frase.
Sí, fas una mica estranya.
Perquè en aquell moment, això va ser quan la final de la Lliga,
que vam fer la rua aquí fa un parell i pico d'anys,
que va ser molt divertit perquè vam quedar uns quants
per acabar de pintar les pancades i per pactar una mica l'animació que hi hauria,
i vam fer com una grada d'animació,
i un dels càntics que vam muntar era aquest.
Passa que en aquell moment estàs amb tot l'èxtasi, amb tota l'emoció i amb tot tot,
i llavors va sortir com va sortir, però va ser molt maco.
Va ser molt maco i, a més, ho recordo amb molta emoció,
perquè va haver-hi molta comunió en aquell partit i en aquells dies, també.
Jo crec que es respirava un ambient a Sant Boi molt maco.
Els partits de la Sant Boiana sempre tenen molt d'ambient,
però aquell dia era molt especial.
La gent feia la onada 15 minuts abans de començar el partit,
ens vam preparar durant dies i dies, i jo crec que al final va donar els seus fruit.
Se't vau gaudir com un nen petit, eh?
Què és el que té això de fer de speaker que t'agrada tant?
La meva feina.
Intento, malgrat totes les coses rares i diferents que faig,
que una de les coses comunes que tinc i tot plegat és que m'ho passi bé fent-les.
Si no em diverteix, és com que ho fas a desgana.
Llavors, a mi la meva feina intento passar-m'ho bé.
Crec que és el més important quan fas una feina,
sobretot la feina periodística que és tan vocacional.
I crec que com a speaker intento transmetre també aquesta alegria,
tant en actes potser més festius com en actes més corporatius, potser.
La meva feina de speaker és que potser,
dintre de totes les coses que es poden fer al periodisme,
et connecten molt directament amb la gent.
Sí, sí, sí.
A mi és una de les coses que més m'agrada.
Aquella cosa de, per exemple, està entrant un nen a la meta
i tu l'animes i l'animes i l'esperones,
i al final no només estàs fent feliç aquell nano,
estàs fent feliç aquella família que també ha destinat un temps,
aquell dissabte al matí, a portar el nano a córrer
perquè faci esport, perquè creu que el dia de demà
tingui també uns hàbits de salut una mica més dignes.
I cal col·locar, als que fem aquesta feina,
aquesta alegria i aquesta motivació a la gent que participa als actes.
I a més d'alguna forma tu estàs influint, fins i tot,
en aquella prova esportiva d'alguna forma.
Sí, de fet, amb l'Àlex Parrenyo, que és el meu soci de speakers,
ell deia una cosa quan li feia una entrevista,
ell deia que ell creu que tots els participants
de les seves proves són olímpics.
Llavors ell com que els esperona a fer el seu propi rècord del món,
que al final és el seu propi rècord.
Del món sí, perquè és el seu, per tant només serà d'ell.
Em fa molta il·lusió, em motiva molt a seguir treballant.
Això de ser speaker és una de les coses que fas, em fas moltes,
però on vas començar, on vas fer els primers passos,
és a la ràdio en concret, a la ràdio local.
Quin va ser la teva primera vegada que vas estar davant d'un micròfon?
És una història molt xula, perquè jo començo a fer ràdio d'accident.
Jo era oient ocasional de la ràdio, suposo, com tothom que hem començat,
i llavors jo soc d'un poble molt petit de Huesca,
que es diu Artesona, a tocar de Barbastro,
que ha generat molt d'actualitat.
Sí, ha estat notícia.
Jo tenia 14 anys o una cosa així,
i llavors em van dir que farem un enqüentro de mayores,
vindran tots els iaios dels pobles del voltant,
perquè són molt petits els pobles,
i llavors farem una tarda, una xocolatada i farem activitats.
Enqüentro de mayores, perdona que et talli,
això vol dir que al teu poble això de mayores és una mica normal?
No, jo estic contenta, però en qualsevol cas
el tema és que llavors em van dir, perquè no fas uns acudits,
i vaig pensar, jo no en tinc ni idea.
Llavors vaig anar a la gent del meu poble, els meus avis,
i vaig apuntar els xistes i els vaig fer allà
amb una coherència de 0 a 0,5 sobre 10.
Amb quants anys, això?
No recordo bé quan va ser, jo crec que tenia 13 o 14 anys,
no ho recordo exactament, ja et dic,
però sí que és veritat que era per allà
el director de Hit Radio El Grado, Alejandro,
i l'Alejandro va anar a parlar primer amb els meus pares,
com si fossis un jugador d'una cantera, no?
Sí, com si fossin els meus agents.
Crec que per aspecte també, a prop de un nen de 13,
que no s'ha de dir-li que li oferirà treball.
T'ha fet, t'ha fet. Ben amics.
Molt lleig, molt lleig.
Vaig veure que ell ve i escolta,
no em malita per te, perquè ho he vist i m'agradaria molt que estigués allà.
Llavors aquell primer estiu no va donar temps massa a res,
perquè ja s'acabava l'estiu, una mica rollo Finés i Ferb,
i quan vaig poder fer alguna locució,
l'estiu següent sí que vaig poder ja començar a fer ràdio de debò,
vam poder fer locucions publicitàries, esports, notícies, música...
A la primera mitja hora aquesta que comentaves del teu poble,
aquestes locucions de què eren, ho recordes?
En el principi molts anuncis perquè al ser una ràdio petita et falten veus.
Llavors, escolta, pots gravar-me aquí una veu perquè no quedi sempre monòton
el mateix estiu fent anuncis, no?
Llavors jo gravava moltes locucions i a partir, diria que va ser del meu
segon estiu, ja vaig començar a fer la canció del verano.
M'agradava molt la ràdio musical i llavors vaig començar a fer un programa
que era la canció del verano, que encara avui dia faig,
que és una cosa que em fa molta il·lusió, perquè és com el primer programa de ràdio
que jo vaig presentar, encara el puc continuar fent, encara que sigui a distància.
Jo vaig llegir les notícies, teníem el diari de l'Alto Aragón,
diari de paper, sonava en antena, t'ho obries i s'escoltava,
i llavors em deia l'Alejandro, tu t'he coges la pàgina 24,
32 i 47. Llavors ell llegia els titulars de l'ordinador
i em donava el seu diari a mi. Llavors ens fèiem com aquest
teva meva de titulars i de notícies, però sempre em va donar
molt de micròfon i molta quota i jo volia que...
ell volia que jo m'equivoqués en antena perquè aprengués
i perquè aprofités aquest aprenentatge.
Jo li dec tot a l'Alejandro, sempre l'hi he dit
i per això sempre que estic allà al poble
intento pujar a la ràdio cada matí i intento estar amb ell
per encara que sigui els mesos d'estiu o alguns dies d'hivern,
doncs almenys agrair-li d'alguna manera el que va fer per mi.
És una mica ioda que et desperta el monstre
dins la ràdio, no? Sí, sí. Hi ha un moment en el qual
tu dius, no sé per què, però és que estic venint cada matí
al mes d'agost a una emissora en la qual no em paga ni un duro
i no hi ha cap moment del dia en què pensi, perquè estic fent això.
Et desperta el cul i ja no hi ha com a aturar-ho.
Vaig estar molts anys fent ràdios on s'acobra, moltíssims anys,
jo hauria de calcular-ho, però jo vaig estar molt de temps i la gent
amb un punt de riure de, hòstia, ara te van a pagar,
no les diles que no, no? Sí, treballes de periodista,
però el trabajo de verdad cuál es. Ara en serio, de qué trabajas.
Però sí que és veritat que jo ho feia amb una il·lusió tremenda
i a totes les ràdios on he estat crec que l'anomenador comú
Amb els 14 anys, quan vas començar, quina era la ràdio que escoltaves?
Jo en aquella època escoltava Flash FM i Màxima FM.
O sigui, ràdio musical a full. Màxima 51.
I llavors vaig començar una mica tímidament a escoltar
el Monaracú amb el Xavier Bosch, que era el principi de tot
de l'última etapa del Xavier Bosch, que ja començava
al Basté després. Jo tinc el jingle mental
d'escoltar el Monaracú amb Xavier Bosch.
I el dia en què de sobte hi ha algú que t'agafa
el 2017 i et diu, escolta, tu et posaràs a treballar
el programa més escoltat de la història de Catalunya,
que és el Monaracú, que ja escoltaves com ens has explicat.
Allò va ser una barra passada històrica.
Allò no té cap sentit perquè jo vaig començar...
I què és el que va passar avui?
Ho explico perquè és una història molt divertida.
Va començar, va venir un amic meu que era el Víctor Coller
i em va dir, escolta, he fet un taller a un lloc que es diu
Collell va ser dels primers tallers radiofònics de la història
de tallers radiofònics. I em va dir, escolta, apunta,
i abans jo em vaig apuntar, anem a practicar.
Jo anava amb la voluntat, jo havia fet moltíssima ràdio abans,
però jo estava molt cansat que em diguessin,
no, no, jo vull canya, anem a jugar a primera divisió.
Necessitava algú que em digués, això ho has fet malament.
Perquè fins en aquell moment no m'havia trobat.
Si tu notaves que la gent no et corregia.
Si se't dona molt bé una cosa, necessites que et baixin a terra.
Això suposo que ho fan els jugadors de la barça i tot això.
Sí, sí, eres molt bona, però calla't.
Algun d'aquests potser no. Bueno, alguns més fums.
Però jo necessitava algú que em digués, ho has fet malament.
I aterrar, i tenir humilitat, perquè jo em marava molt
ser una persona que comença de baix i anar a picar en pedra
i anar trobant el meu espai i el meu talent.
Però necessitava que algú m'ho digués i vaig trobar un àngel,
que era un professor de radiofonistes.
El vas trobar al curs de radiofònic. Com a professor.
Jo no sabia qui em posarien de professor.
Ell corregia en base al criteri de fins on podies arribar.
Si tu podies treure un 8, no t'apretava més d'allò.
Si tu podies treure un 5, no t'apretava més d'allò.
Però si tu podies treure un 10, t'apretava fins al 10.
Això a mi em va encantar. I ell després m'ho va tornar
perquè em va dir que estem buscant gent per fer l'estiu a RAC1.
De cop em trobo una trucada del Joan Lluís García.
De cop em trobo una trucada del Joan Lluís García.
Ostres, que ara és al cap d'esports.
Exacte, en aquell moment era l'editor d'estiu.
De cop em trobo un 24 de juliol de 2017.
Cagat de por, imagina't.
A l'ascensor de la 15, a les 4 i mitja del matí dient
però això què és?
No té cap sentit fer-li la premsa en diagonal.
Va ser una hòstia de realitat.
Va ser una hòstia perquè es van ajuntar dues coses.
Es va ajuntar que era un repte professional
majúscul com ningú en la meva carrera.
I es va ajuntar que el dia abans m'havia deixat la meva parella.
Això no se sap, això és històric.
Un caldo de cultiu.
Clip per rils.
En aquell moment la meva parella, que era una de les primeres parelles
ho vam deixar.
Em va deixar ella.
Estava destrossat.
Les primeres dues setmanes de recu se'm van fer una bola tremenda.
Hi havia més tasques que no se m'havien dit que havia de fer.
Es va ajuntar una mica tot.
Em vaig ofegar en aquell programa.
És veritat que després tota la gent amb qui vaig treballar
li tinc molt de pressa i molt de carinyo.
I sempre que parlem del seu accident,
que va tenir un accident molt greu,
tenim una relació molt xula.
No se respecta, jo crec.
Més enllà de l'hòstia de realitat que va ser i de les persones que vas conèixer,
què vas aprendre al món de recu?
Jo vaig aprendre al món de recu...
L'estiu és un vist i no vist a la ràdio.
Entres i quan t'adones ja ha acabat el mes d'agost
Jo vaig aprendre molt aquell estiu
sobretot perquè va ser l'estiu dels atemptats.
L'hi vas sumant ingredients de caldo.
Jo recordo molt els atemptats
perquè a mi l'atemptat del 17A
m'enganxa. Jo feia el matí a RAC1
i al final de l'estiu feia les tardes a Sants 3 Ràdio,
que feien la Festa Major per la ràdio.
Estàvem a 17 d'agost, estava a punt de començar la Festa Major
amb escaletes, guions, concursos, etc.
per quan comences tot no haver de picar-ho tot de cop.
I va ser molt raro perquè jo vaig tenir la intuïció que passava algú estrany.
A Sants 3 Ràdio estava...
Regressació de Sants. No, no està a Sant Medi.
Està a Sant Medi, a l'església de Sant Medi, a la parròquia de Sant Medi,
a la planta de tot i de cop jo recordo escoltar
un helicòpter i escoltar moltes sirenes
i això em queda molt clar que és veure la pantalla
de l'ordinador del Twitter, veure el tuit de Mossos,
el primer tuit de Mossos que es fa tant i tant viral,
tant a la Rambla o algú així, jo el recordo veure.
Jo recordo que a mi em va trucar gent
que em coneixia, que sabia que era periodista,
que estava per allà preguntant què collons està passant.
I a mi en aquell moment se'm va enconxir el cor i llavors jo estava
en aquell moment amb el Sergi Lores, cap d'informatius a Sants 3 Ràdio,
que ara treballa a la una de Televisió Espanyola,
i recordo que ell i jo ens vam posar molt de si us plau,
anem a fer un especial informatiu, anem a explicar això que està passant,
anem a intentar tal, i no es va fer.
I em va quedar molt aquesta sensació de...
Què vols dir que no es va fer? No es va fer.
Què és el que va passar allà? Per què no es fes?
La direcció entenia que no ens tocava a nosaltres fer-ho,
que potser li tocava Catalunya Informació o Catalunya Ràdio,
altres mitjans que potser tenien més infraestructura.
Em sentia inútil,
em sentia inútil, i aquella nit no vaig dormir re,
re, re, re, re.
I el dia següent, jo em vaig aixecar amb molt d'hora,
i per mi va ser una de les imatges més grans que jo recordo
periodísticament parlant, és entrar a la redacció de RAC1
a les 4 de la matinada, un 18 d'agost, i aquella redacció estava
plena a vessar de gent, plena a vessar de gent.
Tothom havia interromput les seves vacances, havia vingut a treballar,
jo aquell dia vaig fer d'antena 40 segons, si fa 40 segons.
Vam estar tots treballant, i jo tinc la imatge de minuts
abans de les 6 d'entrar Jordi Basté a la redacció,
a dir, vinga senyors, anem a treballar, i hòstia,
en aquell moment fas RAC. Com és el Jordi Basté treballant?
No vaig tenir pràcticament relació amb ell,
més enllà de després sí que fer un taller de radiofònics
amb ell, i bé, o sigui, cordial, respecte,
em sembla un animal periodístic, em sembla que és una persona
que viu pel seu ofici, i que crec que s'ha demostrat
que és un animal radiofònic, i que crec que a Catalunya
tenim una gran sort de tenir persones com ell.
Què té per enganxar tant la gent, perquè cada any
sigui el programa més escoltat?
És que jo crec que és... Ell té un instint per saber les coses,
per saber com explicar-ho, aquest ganxo, també va canviar molt
el món recu del bosc al Basté.
Va haver-hi un canvi important de la manera com es feien les coses,
i també ell trenca una mica amb aquest corset
de guió de periodisme seriós.
Ell fa les preguntes directes, i vol saber-ho,
i et repregunta, i crec que això la gent
ho valida molt en el sentit que és una mica
una acció de contrapoder. Són les preguntes que potser jo li faria
com a ciutadà, un polític o ofició del president del Barça.
Preguntes que a mi m'interessen. I què passa aquí? Per què no passa això?
I crec que també d'alguna manera recuo la sabota
per acompanyar amb infraestructura, donar-li la gent que volia,
i jo crec que és un projecte guanyador.
Guanyador per a ell i perquè han sabut acompanyar-lo
a l'època de l'Eduard Pujol, l'època posterior, etcètera.
En aquell moment tu estaves a la universitat, no?
Sí, sí senyor. Em va enganxar el...
No, el 2017, sí, estava primer de carrera.
Em va enganxar primer de carrera, perquè jo entro a fer el món recu
amb 18 tacos, sí, sí, sí. I em va enganxar primer de carrera.
Però bueno, imagina't, primer de carrera ja et vols fer el món recu,
per mi va ser una hora de deu senyor i era el que fèiem.
Estos companys que et deien... flipaven.
Flipaven, flipaven, flipaven. Però jo també flipava.
Era com... uau, aniràs al món recu... ja... uau.
I no, saps? És com... val, val.
Hi havia com aquest canguello, però aquesta cosa de dir,
hòstia, que responsabilitat. Tu a la uni has sigut un tio molt crític.
Jo he sigut molt crític a la universitat. Vols que et llegeixi un tuit?
Yo, profesor, aprendí a leer en primaria.
Para que me reciten un powerpoint en clase, me lo miro en mi casa.
Atentamente, un alumno práctico.
Emoji de cara al revés. Uau, mama.
Eres un tio ravella, tio. Jo crec que aquest tuit anava pel...
no sé si anava pel Pereira. Què feia el Pereira?
Mític Pereira. No l'he tingut jo. A veure,
em consta... no vull raja perquè em consta que no està bé de salut.
Llavors tampoc... S'ha jubilat. Tothom li tenia por al Pereira.
Jo recordo, primer de carrera, que ens avisessin tothom dels grans.
Jo el vaig mitjanir. Em va fer mitja correcció.
Jo el vaig tenir en un curs sencer i aquell curs no el vaig superar.
Però sí que vaig poder dir-li les coses de la cara.
És una cosa que a mi em quedarà sempre.
Mira, li he dit al Pereira les coses que em compensava.
Però tu ets un tio directe. Sí. Però és que crec que, a veure,
amb educació i respecte a les coses s'han de poder dir.
Vull dir, algú que per sistema...
El criteri de puntuació no s'acaba d'entendre.
Vull dir, encara no l'entenc, que era una mica el voler
atamorir els teus estudiants.
És que no arribareu mai a ser res a la vida.
Però, escolta, i vostè està aquí.
Si no estàs exercint per algú se n'anava.
Amb tot el carinyo hi ha professors meravellosos
i vostè té un 3 al patat de brava.
Em sap greu, però no ara no em sap greu.
Et vol riure? Sí, i tant, i tant.
Estava tan compromès amb el tema que vaig crear
al meu bloc de notes una pestanyeta que posava
qüestions a millorar del grau de periodisme a la UAB.
I encara el guardo. I quantes pàgines tens?
I és llarg, això. Mira, ara t'ho dic. 19 punts.
Vinga, si ens haguessis de dir 3, els més top.
Faltava molta pràctica, moltíssima pràctica.
Mira, això m'agrada. És que, a més, et llegiré alguns.
Va a la teoria i no a la pràctica. Vas al plató de tele
4 vegades en 3 anys. I quan vas no funcionen.
Per anar a aquest plató tampoc crec que calgui anar bé.
Nosaltres ens dèiem que era la primera promoció
en la qual s'augmentava les hores per pràctica.
Ens va passar de 0 a 1.
Però què és això? No funciona res.
Imagina't nosaltres. Clar, és el tema.
Punto número 2. Assignatures que no serveixen absolutament de res.
I, com que són molt monòtones, fer Wix o Bloch a punta pal
amb professors tecnològicament molt desfassats. Cal formar-los.
Cal formar-los. Anava a Cotxillo.
Una altra, una altra.
Entregues en paper de molts treballs, obsolet per complet.
I va en contra del canvi climàtic i de tot.
L'Amazon és per entregar una cosa de PEA.
I classes sense aire condicionat o en mal estat.
El 80% dels estudiants van amb portàtil i no tenen endolls.
Tu ets una persona que segueixes estant lligat a la universitat.
Has anat a fer coses allà. Quan tu vas a l'UHB veus que la cosa ha millorat o no?
És que em poso de mal humor, llavors.
Intento no saber-ho dintre de tot.
Jo tenia molt clar quan anava allà que era un tràmit que jo havia de superar.
Jo tenia molt clar que volia estudiar periodisme.
O sigui, jo ho tenia molt clar que volia ser periodista.
No que volia estudiar periodisme. Crec que tenir el títol
era un formalisme. I que havia de passar per aquí.
Jo tenia molt clar que volia estudiar periodisme.
I també m'ensenyaria.
Després he vist que m'han ensenyat coses però que d'altres potser no.
Però és veritat que jo tenia molt clar que havia de fer-ho.
Fora de micròfon parlàvem del cas d'un gran amic meu,
Josep Moragues, que ell va decidir fer una aturada a la carrera
i després reprendre-la d'anys més tard.
Jo vaig tenir molta pressió per no deixar la carrera
i ho he agraït amb el temps.
A l'automia hem tingut aquesta conversa amb la mare i el pare
que et diuen que si ho deixes ara no tornaràs.
És com el carnet de conduï, quan més ho deixes pitjor.
Perquè amb 30 tacos no et treus el carnet de conduï.
I quan acabes la carrera, a tu hi ha un dia que no se'n va agafar,
que de sobte et truca al Barça i et diu
que faràs de speaker. És una història increïble.
Totes les teves històries són increïbles.
Jo a vegades li dic a laia, però tu veus això que m'hi passa normal?
És un món guionista.
Sí, sí, realment el show de la Polínia.
Jo tenia molta relació amb Albert Bermúdez
perquè vam treballar junts al grup Flash, a Flashback.
I ell marxa i tota la pesca, llavors fa el concurs
o el càsting per buscar narradors de la Kings League.
I els presentem tots dos.
Per cert, esteu ara narrant la Kings League en català, Sport 3...
El Destí ens ha tornat a unir.
Vaig fer una conversa en castellà al moment que començava tot
i vaig dir que m'agradaria narrar.
I ell l'agafa.
L'agafa.
I amb poquetes hores o dies de diferència
el truquen amb ell també del Barça.
Li diuen, estem buscant un speaker.
Jo ara els caps de setmana no puc perquè tinc Kings League,
però tinc un noi que ho fa molt bé.
I llavors això passa un dilluns.
Em truca la meva regidora un dilluns
i jo el diumenge estic treballant en un Barça Getafe.
Barça Getafe amb 78.000.
Partides segur.
Però és igual.
No recordo ni qui va fer-ho.
Ni recordo res.
Jo crec que la sensació més gran que jo he tingut
és entrar al Camp Nou per la porta de baix.
El Camp Nou, l'últim mig any de Camp Nou,
el fem santa cana i jo.
A sobre et va coincidir que era abans que anés a Montjuïc.
En una altra vida tu deuries de ser un fill de puta.
Sí, estic ho pensant jo crec.
Ostres, no ho sé.
Però sí que és veritat que la sensació d'entrar al Camp Nou
que em donessin el micròfon
i parlar pel micròfon,
com retornava aquella megafonia.
Com és la sensació de dir hola?
I que 70.000 persones et contestin.
És una animalada.
Em passava molt, per exemple,
quan va haver-hi que em sembla que el femení anava molt bé.
Jo sempre intentava, discuteu que el nostre equip femení
ha quedat tal o va tal.
Jo sentia com que et recollia un so.
Jo recordo un Barça-Madrid, el Barça-Madrid que jo faig,
que més vaig coix perquè vaig trencar el turmell,
quan feia l'alineació, que hi havia la prealineació que li dèiem,
tu cridaves, vinga, anem a començar amb l'alineació del Barça,
ja la tenim confirmada,
juguen porteria a Malú, Marc Andre Ter Stegen.
El so t'apretava el cap.
Com si estiguessis 100 metres sota el mar.
Sí, sí, està ben definit, de debò.
Era una sensació indescriptible.
Has explicat que també havies estat en el femení,
que havies estat fent de speaker, anem a escoltar el Pol Corredoi.
Pol del Barça!
Marca amb el dorsal número 11!
Àlexia!
Putelles!
Àlexia!
Som-hi, Barça!
Ets fora com que et tanquen el micro i jo seguia cridant.
Aquest és el nivell.
Això és el que més t'ompleu a nivell professional
o del que més orgullós estàs del que has fet?
Jo a vegades li deia a la Laia, a la meva parella o a la meva família.
Jo ara mateix, si a mi m'atropellés un tramvia
com li va passar a Gaudí, jo moriria feliç.
De debò?
A nivell professional he arribat al meu sim.
Hòstia!
Això és una putada dir-ho amb tants pocs anys.
El meu sim professional era ser l'speaker del Barça.
Però ara què fas, llavors?
Divertir-me.
Jo ara tinc altres objectius.
A nivell professional seria continuar fent actes i passar un moment,
però es va tornar a fer ràdio, que és una cosa que vull tornar a fer.
Però a nivell personal potser tinc altres reptes.
Ara em ve de gust, a nivell familiar.
Jo he invertit molt de temps a la meva feina
i li he tret altres coses.
Li he tret els meus amics, li he tret la meva família,
i d'alguna manera també vull tornar-los.
O sigui, ara el teu objectiu és reconnectar una mica
amb l'altra part que va fora de la feina.
Perquè per tu poder arribar on he pogut arribar
Jo, per exemple, els divendres estava a Sants 3 Ràdio
i me n'anava a fer reportatges de ràdio de 10 minuts,
de notícies locals que haguessin passat al Pobla Sec,
que haguessin passat a Hostafrancs, etc.
Aquell moment, els divendres a la tarda, els meus amics quedaven.
Anaven a jugar a futbol o anaven a prendre alguna cosa.
Jo tota aquesta vida no l'he tingut.
Llavors, d'alguna manera vull tornar tot això a la meva gent.
I crec que per mi és un objectiu maco.